Lita Palomera

Mataró, 1965. Acaba d'editar el llibre "Set receptes de cuina i una carta d'amor"

On ets

Avui jec damunt la sorra de la platja
que et va veure marxar. Prenent el mar per confident,
jugo amb l’arena, deixant-la relliscar d’ entre els meus dits
mentre em demano on deus ser.
A més de ser l’ombra que m’acompanya en els meus pensaments,
són les teves cendres part d’aquesta matèria en el paisatge que m’envolta,
i la teva energia ha traspassat al món de la llum.
Creure que encara ets aquí em confon
i em desespera saber que ja no et tindré,
em fereix trobar-te a faltar
i tinc por de deixar d’estar trista per si marxes del tot.

M’arrossego solitària en la meva poca llum,
com l’aranya desorientada que surt del seu cau
sense previ objectiu, indecisa amb moviments imprevistos,
camino fins que hi ha quelcom que em crida l’atenció
i en aquell moment decideixo si canviar la direcció.

Tornar a començar és més difícil amb cada matí.
Un formigueig ressegueix les meves cames fins a les plantes del peus
i m’aïlla físicament en l’espai en la viscositat dels meus pensaments.
Els dies passen penjats entre fils de tristesa i enyor,
embriagant la distància que hi ha entre nosaltres.

Em deixo acompanyar del silenci, tocar per la carícia del sol,
m’abraça la força del vent que comença a ser fred.
Durant l’octubre, en els meus passejos vora mar,
el color blau vesteix les tardes de serena calma
i l’arena mullada perfuma l’aire amb l’olor de la sal.

No voldria quedar-me penjada en els records,
com la tristesa que s’agafa en les fotografies dels qui se’n van.
Els finals dels octubres sempre produeixen en mi
aquesta melangia de llum tènue,
i els dies tenen l’aparença de passadís fosc i estret
pel qual he de passar inevitablement.
Per la nit, els meus ulls tèrbols s’apaguen i fumegen,
i trobo el descans quan les meves parpelles es tanquen
abandonant-me a un son del qual no voldria despertar.

Seguiré esperant amb els ulls plens de boira,
com l’eruga dins el capoll,
fent temps mig adormida i confiada,
abrigada per l’escalfor dels qui m’acompanyen,
romandré alerta a l’avís del canvi,
per renàixer en la mirada d’una altra llum.

Darrera les llàgrimes hi han tots els nostres somriures,
el temps que varem passar junts, les abraçades,
les nostres essències, tot desat en sobres màgics
penjats de l’aire en els records més bonics
que revelen l’existència dels nostres dies de felicitat.
Hi ha moments que no puc atendre a la raó
quan pica la meva consciència perquè entengui la teva absència,
Avui acceptar que no tornaràs és morir jo també.
És un pou profund i fosc, sense fons,
un abisme en la immensitat del mar,
en el que em precipito i em perdo.

He posat paraules al teu buit en l’espai del meu cor,
paraules que volen lloar la teva presència en la meva memòria,
paraules d’amor que varen quedar per dir,
escrites en aquest full les faig arribar al vent
perquè viatgin en l’espai i tu les facis teves.
Amb el teu comiat la vida m’ha ensenyat
que ets fort quan aprens que ets feble.
T’estimo ara i sempre.

                         Lita Palomera